recogida de una actualidad con el ánimo de archivo y la opinión personal

martes, 14 de febrero de 2012

¿SOY POBRE Y NO ME DA VERGÜENZA?



Versión traducida al castellano más abajo...


En resposta a la web/blog "Els Nous Pobres/No ens fa vergonya":

Jo sóc pobre.  Sóc pobre de imaginació pel que veig.  Aquesta imaginació que es veu alterada quan el nivell de concentració necessari es dispersa per altres questions de suposada "supervivencia".  

He tingut sort, però la sort és per aquell qui la cerca...

Tinc ara 42 anys.  Vaig estudiar arquitectura.  Vaig emigrar al Regne Unit al 1992, tot just el dia que van acabar els meravellosos jocs olímpics de Barcelona.  Després de 2 anys buscant la manera de capacitar-me pel diàleg intel·lectual i artístic em van acceptar a tres de les universitats més sol·licitades de Londres.  Per pagar-me els estudis vaig aconseguir una beca de l'Ajuntament del barri de Londres on vivia.  Em donaren prous diners com per poder pagar-me l'habitació i el menjar de 5 anys de carrera.  Per la resta de necessitats, l'arquitectura és un esport bastant car de practicar, vaig haver de treballar a la bilbioteca i fent fotocòpies.  Al 1999 em vaig graduar amb el premi Sheppard Robson que valorava l'esforç i la dedicació ademés d'obtenir el que anomenaren una "Commendation in computation".

Llavors, després d'un descans de dos mesos d'estiu vaig tornar a Londres i, consecutivament i sense un sol dia desocupat, vaig treballar a tres firmes d'arquitectes.  La primera, em va proporcionar l'experiència necessaria per assolir el Part 3 (es la culminació dels estudis per acreditar l'arquitecte al Regne Unit),  el pas per les dues següents només va ser degut a canvis d'orientació professional i el conseqüent engreix salarial propi, a cada salt, el duplicava.

Al 2001 vaig decidir de tornar a casa, a Barcelona.  Creia que ja estava preparat per enfrontar-me a qualsevol situació dins el marc professional de l'arquitecte per obrir despatx propi.
Abans de tornar desde Londres a Barcelona però, vaig aconseguir una entrevista amb un bon despatx de la ciutat.  Vaig aconseguir la feina.  Després de desenvolupar el projecte pel que em van contractar vaig saltar a un altre per motius de pedigrí.  Allí vaig adonar-me'n que de les dues experiències laborals a casa en podia treure ben poc a nivell de desenvolupament personal i professional.  Llavors va sorgir l'oportunitat d'optar a una feina al port de Barcelona com a estibador.  Aquesta em permetria obrir el despatx amb la meva esposa i paralelament guanyar-me la vida amb una feina un tant emocionant alhora que totalment aliena a la meva, llavors, passió.

M'hi vaig presentar i la vaig aconseguir.  Érem uns 1500 aplicants per 16 places i al juliol del 2002 ja estava treballant i formant-me per assolir un grau de "Obrer sense Titulació" per poder guanyar-me la vida sense que ningú menyspreés o minvés la meva capacitat personal i professional.
Han passat ja deu anys i aquí segueixo, fent de controlador de mercaderies al Port, una feina que m'agrada molt.

Durant els darrers deu anys he compartit la meva vida al port amb la del despatx a casa, amb la meva esposa també arquitecte.  S'ha de tenir en conta que el seu entorn social es conforma per multitud d'amics de promoció de la uni amb els quals ens relacionem asiduament,.

Des que vaig tornar d'Anglaterra a l'agost del 2001, he observat que el concepte de la integritat a la feina dins el nostre pais no forma part de l'estructura de la malla laboral en un contexte de práctica especialitzada.  Tampoc ha funcionat el corresponent nivell remuneratiu.  Simplement la gent funcionava amb més o menys solvència i prou.  Érem joves.  Ens queixàvem, això si, per que ens contractaven com autònoms i ens passàvem de 8 a 12 hores diaries dins el despatx fent plànols signats pels propietaris dels despatxos.  Però continuàvem treballant dia rera dia i cobrant el sou de delineants i ells s'emportaven el gran benefici.  Era una feina al cap i a la fi.  No fou fins el 2010, crec, que es va crear un sindicat per intentar regular una professió en procès autodestructiu.

Ara, al 2012, el contexte social i laboral ha variat encara que es repeteixen certs patrons.  L'estat precari de la feina ja ni existeix, doncs la opció ja ni tan sols hi és.  Les posicions laborals especialitzades s'han exhaurit degut a aquesta crisi creada pels financers ianquis amb el beneplàcit dels nostes polítics de plastilina color caca.  Ens queixem de que a casa no hi ha possibilitats i ens fa pal mirar fora per cercar la oportunitat de créixer per assolir un nivell professional que marcarà el benestar individual de cadascú.  Ens queixem.  Per què?  Per que ens costarà adaptar-nos a l'idioma?  Pel canvi de vida?  Si us plau...!
Qué és el que ens treu l'energia per voler sortir de les 4 parets que ens oprimeixen?  Per què la gent jove no vol marxar de la terra per assolir nous reptes a l'estranger?  Ara més que mai hem de tenir aquest ímpetu per sortir del forat de la bomba que ens ha caigut a sobre.  Això ja no és segur, això ho fan els que no tenen alternatives ni capacitat de imaginar-se altres opcions.  Sortiu d'aquí, el mon és ple de magnífiques possibilitats i cada cop és més fàcil i assequible viatjar!

Quan he llegit les històries que publiqueu a la web/blog "Els nous pobres/No ens fa vergonya" se m'ha caigut l'esma a terra.  Com pot ser que el nostre caràcter estigui tant baix que no ens deixi veure una sortida?
Si no espavilem això s'acaba en quatre dies i tres ens els passarem plorant!  De què serveix el plor!?  Ningú no s'empenedirà de la nostra queixa, al contrari, el que estem fent és enterenyinar encara més el possible ímpetu d'un altre per sortir-se'n...  Això si, deixarem una petjada informativa a la xarxa que tant caldrà pels futurs historiadors.

El mon sempre ha estat com ara és, un lloc difícil.  No ens enganyem i culpabilitzem la situació econòmica del país com el noste botxí.  Sempre ha estat complicada la manera de sorgir pel damunt d'altres i poder tenir una vida cómode i segura.  No per haver estudiat les coses han de ser més fàcils.  Tot lo contrari, contra més amunt es lluita, més especialitzat és el contrincant i més t'has d'esforçar per aconseguir una certa posició davant d'ell.  Aquí i allà, siguis on siguis.  Si arribes el primer i amb una certa gràcia però, ho tens més fàcil. 

Tingueu valor i marxeu d'aquí.  El planeta és gran, molt gran.  Ademés té llocs on es viu molt millor que aquí.  El ser humà no ha estat mai tant sedentari com ara.  Serà per culpa de la "falsa comoditat"?

 Sort nois, la necessitarem tots, el pastís és per 4 i en som un miler...