Jo també sóc una nova pobra (12)
Fa
temps que tinc aquesta certesa de que la meva generació, la dels ’80,
som una generació perduda. Totes les nostres històries s’assemblen:
feina precària (quan n’hi ha), pisos de tres habitacions on viuen sis,
tornar a casa els pares, emigrar, buscar beques…
Em dic Neus Vinyallonga i tinc 24 anys. Sóc pobra i sóc mestra de
professió, parlo anglès i alguna cosa de francès. M’agrada estudiar, bé,
m’agrada aprendre.
Sóc inquieta de mena i vaig començar a treballar quan feia
batxillerat, primer en un restaurant i després ja a la universitat i
fora de casa els pares, feia mitja jornada en una botiga. Gràcies al
magnífic sistema universitari vaig haver de deixar la feina per a poder
fer les pràctiques i acabar la carrera, ningú va moure ni mig dit per a
que pogués compaginar els estudis amb la feina. Però estava decidida a
acabar els estudis i vaig deixar la feina (inconscient de mi!). Nou
mesos després, amb el títol de MEF a la mà, se’m va acabar l’atur i no
tenia dret a cap prestació. A casa pagàvem 550 euros de lloguer, el meu
home és mileurista, i jo no trobava feina de res. Així va anar passant
el temps i jo em vaig anar enfonsant.
Vaig tocar fons al setembre. Vaig passar per consulta de psicòlegs i
psiquiatres i mai n’acabava de sortir convençuda. I aleshores un dia ho
vaig començar a entendre, no em podia sentir bé perquè el nivell de
frustració al que havia arribat em superava, em sentia una inútil total
perquè tot allò que jo havia d’aconseguir, estudiant i treballant dur
tal i com havia fet, se n’havia anat a norris i jo depenia del sou del
meu marit. I és que quan t’ho prenen tot, fins i tot et prenen les
il·lusions.
Ara estic a punt d’acabar un màster que paguen els pares (sinó,
impossible). He trobat feina a 40km de casa, 14h a la setmana. No tinc
clar que hi guanyi amb el sou, però m’ajuda a sentir-me millor.
El món de capitalisme salvatge en el que vivim ens arracona per donar
més espai als rics que només fan que demanar paciència i esforç per
part dels qui no podem donar res més i mentrestant es neguen a eliminar
els sous vitalicis milionaris als alts càrrecs. La classe política està
podrida i cal que sapiguem assenyalar bé els culpables d’aquesta crisi.
--------------------------------------------------------------
Responc:
Hola, tinc 42 anys. Sóc arquitecte des del 1999 però no practico la professió. Però com l'alcohòlic rehabilitat, sempre seré arquitecte. A l'any 2002, després d'haver-ho intentat en múltiples despatxos d'allà i d'aquí, vaig canviar de professió per criteris personals relacionats amb els principis ètics, fonamentalment, i per que volia tenir una vida. Vaig estudiar tota la carrera i treballar a Londres. En total vaig viure-hi allà durant 9 anys i 1 dia, el que va resultar ser una "grata condemna" que tornaria a repetir amb els ulls tancats. La raó d'aquesta explicació és per que em situis en un cert context i valoris, si així ho consideres oportú, el que et diré a tu personalment però pretenent-hi, amb el missatge, una crida generalitzada a tots els que mostren el teu tarannà i són de la teva edat.
El meu comentari crec que no et serà tant agradable com els anteriors rebuts on t'animen per que no desesperis i continuis somiant. No serà pel meu tó sinó pel contingut del que et diré, intentaré fer-ho de forma suau per que la meva intenció no és la de ser taxatiu sinó informatiu però amb una certa crítica.
Per tota la societat és ara molt important que els els joves dels 80, els que us auto-anomeneu "generació perduda" amb tanta solvència, arrenqueu i manifesteu de dins vostre l'energia que la societat necessita per canviar el sistema actual. Que és obsolet i destructiu en tots els aspectes menys en el de l'ambició individual, on és demostrat que funciona de forma molt visible. Només cal parar atenció al nostre voltant. L'energia l'heu de tenir dins per condicions naturals, sou joves, només heu de trobar-la, conduir-la i manifestar-la a tot l'entorn social per que esdevingui un crit tant potent que canvii les estructures de la societat.
Ara per ara sou vosaltres els únics que podeu iniciar el primer atac a una guerra en la que estem tots intentant participar però per questions terciàries no en podem gestar el inici. Vosaltres esteu patint la opressió aferrissada del sistema en el precís moment en que comenceu a aixecar el cap per veure com viure. Necessiteu motivació per arrencar el camí que definirà de la vostra existència. Heu de traçar les pautes que us donaran la vida que voleu viure i no una altra imposada.
El que ara ens fa falta és el factor "iniciador", la figura del qual sorgirà d'un dels vostres sens dubte. Un personatge o una ideologia. El periode que esteu vivint dels 20 als 30 anys és el que genera més concepte i ideologia en la vida, es té més capacitat i imaginació i ademés, és quan gaudim de més llibertat, mobilitat i, per tant, capacitat reivindicativa i creadora. Sou la força i esperança del futur. Els que venen darrera han de tenir el camp ja preparat per entrar fins al fons i reparar del tot l'estructura social que deixeu per generar alternatives i canviar totalment el sistema. L'estat de la malaltia és ja tant greu que no podem esperar més generacions perdudes. Manifesto que l'apelatiu ens ahuria de pertànyer a nosaltres que no hem estat capaços de veure el que estàvem fent i ara ho pagueu vosaltres els primers. Tal i com em dirien també els de la generació dels 50's, etc. El fet de manifestar una queixa ja no és, simplement, un argument vàlid. Hem d'actuar.
Us demano, per tant, que abandoneu la queixa i actueu. Això s'ha de reparar ja i ben fet pels que venen darrera. He comentat anterioriorment amb l'autor de la pàgina (elsnouspobres.wordpress.com) d'on provené la teva carta, i varies manifestacions de indignació, que el concepte de queixa és un dret de tots, hi estic d'acord, però el meu parer és que tard o d'hora hem de ser capaços de forçar el canvi o la situació s'agravarà fins un punt de no retorn. Si és que encara no hi hem arribat.
Prenem-nos les cartes seriosament doncs la jugada és dins la vida real i farà que canviin les coses; els que governen estan fent-ho tant malament com poden o els deixem. Un concepte molt importan és que els estem deixant fer. Fem l'esforç d'aixecar el cap per adaptar-nos a un nou angle de visió, sempre més ampli. És del tot necessari. La nostra vista ens sorpendrà de ben segur. Personalment estic recliclant-me en la vessant informativa des de fa un mesos per tal de manifestar les meves obsevacions del mon que trobo, per això vaig crear aquest modest blog. Així aprenc sobre el que succeeix realment al planeta i ho comparteixo lliurement amb els demés. Pel que vaig observant, aviat trobarem un criteri que unifiqui aquest esforç moderatiu i desenvolupi una ment més arrelada en les necessitats col·lectives que les desenvoluparà per un futur més ètic i més sostenible per tots. Sempre amb una conscienciació de sol·lidaritat i unió.
Molta sort i, sobretot, ànims.
L'esperança és un concepte que creix amb una gran base d'esforç i aquest sorgeix de l'energia que desenvolupem des de dins nostre quan gaudim de la iniciativa de crear, difondre i estructurar nous plantejaments i idees.
Estimada Neus: ara toca lluitar. Atreveix-te a canviar el mon.
No hay comentarios:
Publicar un comentario